Cada 400 o 500 milions d’anys, els continents de la Terra s’uneixen formant un supercontinent.
El darrer d’aquests cicles, del qual parteixen els continents actuals, va ser Pangea, ara fa uns 280 milions d’anys, durant el període geològic conegut com “Permià”, just al final del Paleozòic.
Les plaques tectòniques, sobre les que es troben els continents, es desplacen unes respecte a les altres amb velocitats de l’ordre de 2,5 cm/any, que és aproximadament la velocitat amb què creixen les ungles dels dits de les mans.

Les plaques interaccionen unes amb les altres al llarg de les seves fronteres o límits provocant intenses deformacions a l’escorça i litosfera de la Terra, el que ha donat lloc a la formació de grans cadenes muntanyoses (per exemple, els Andes i els Alps) i grans sistemes de falles associades amb aquestes (per exemple, la falla de San Andrés).
El contacte per fricció entre les vores de les plaques és responsable de la major part dels terratrèmols. Altres fenòmens associats són la creació de volcans, especialment en el cinturó de foc del Pacífic, i les fosses oceàniques.
Superior esquerra: Existeixen 14 grans plaques, 7 de principals i 8 de secundàries, a més d’unes 40 de més petites
Dalt: La Terra ara fa uns 280 milions d’anys (Permià) amb el supercontinent Pangea i el superoceà Panthalàssic

Triàsic, ara fa 200 milions d’anys

Juràssic, ara fa 145 milions d’anys

Cretaci, ara fa 65 milions d’anys



